Mar insondable

Quan en Pere va arribar a la platja uns policies l’aturaren, no es podia passar. Tot eren uniformes, i no únicament de policies sinó també de bombers, sanitaris, submarinistes, militars, allò era una invasió.

Ell, per sort, no havia viscut cap guerra i ara el mar, amb aquella bomba trobada molt a prop de la cala Pelosa en el Parc Natural del Cap de Creus, havia fet emergir vells records entaforats. S’imaginava que l’escena podia ser molt semblant, amb una diferència essencial: la por i l’odi. L’odi dels invasors i la por dels invadits, o potser l’odi i la por d’ambdós costats.

En Pere va buscar un racó un xic enlairat per seguir les actuacions. Va veure com tota la munió d’invasors  s’esmunyien cap a llocs arrecerats i de sobte: el gran sortidor, l’aigua va brollar amb forta pressió, esbotzant la calma de la mar sense alterar-la,  era un espectacle nou, especial, incomparable,  bonic.

El mar sempre porta sorpreses,  que no ens porti mines per explosionar, que ens porti tresors amagats, com il bronzi di Riace, aquelles estàtues de bronze que es van rescatar del fons del mar el 1972 i que cap als 80 ja van ser exposats a Regio Calabria, allà els podem contemplar encara ara.

Si els veus un cop, no els pots oblidar. El mar ens ha guardat durant segles aquestes joies, tenia por que els homes no els poguéssim malmetre amb els nostres conflictes mortals.

Avançarem

Avançarem amics per les contrades

que amaguen mil perills a cada pas,

no tindrem por de bèsties amagades,

ni del vent, ni el torb, ni l’huracà.

I si un jorn la boira és tan espessa

que no ens deixa veure més enllà,

aturarem, amics, les nostres passes

sense perdre el nord que ens hem marcat.

I esperarem que amaini altra vegada

i explorarem camins nous i atalls

i cercarem l’aigua que dóna vida

i que ens porta un cant universal.

I si alguna nit la por ens frena,

tots units ens donarem les mans

i serà una gran cadena humana

per revifar la fe en el demà.

I farem que la nostra cordada

sigui cada cop, més i més gran,

i sumarem gent d’aquí i de fora

i serà un sol grup per tots format.

I esperem que ningú falti a la cita

i ho faci pels qui vindran més tard

i pensi en els que ens precediren

i resistiren i moriren en combat.

La fe mou muntanyes i ens dóna forces

i, tocant de peus a terra ens fa somiar,

camins i viaranys plens d’ombres fosques

ens menen cap a un horitzó molt clar.

12 d’octubre del 2013

El Born

Va desaparèixer tot un món i moltes esperances aquell 1714. L’esforç que feia en Pere era comparable al de les més de 1.200 famílies obligades a enderrocar les seves cases, o a pagar per fer-ho, no es podia aturar: l’ordre tenia data de compliment.

No únicament representava un esforç físic, sinó la pèrdua de totes les seves il·lusions i les seves esperances; a cada cop de mall en Pere soterrava una part de la seva història, amb el foc de terra desapareixien les rondalles de l’avi, els mitjons que l’àvia li feia a quatre agulles, els petons i les cantades de la mare, les mirades severes del pare, les alegries de les festes, el jorn que va entrar la seva dona a casa, la joia de cada un dels fills.

Cada maó, cada pedra que queia era una llosa que s’emportava els somriures de la família i les seves ganes de lluita per la vida, en pocs dies tots havien envellit anys, ara els esperava un àrid sorral, allà on els hi permetien tornar a aixecar una casa, però la tristesa i el cansament pel setge dur i prolongat, per la lluita cos a cos, pel sentiment de derrota i de poble sotmès no deixava gaire possibilitats a l’esperança. La seva vida s'esfondrava amb aquella onada de destrucció que havia envaït la seva casa.

Avui a les portes del 2014, amb la restauració del Born s’ha recuperat una petita part dels vestigis de l’antic barri de la Ribera; podem entreveure com eren les cases veïnals al llarg del

rec Comtal i les grans mansions senyorívoles, com vivien els artesans i els qui treballaven per compte d’altri;  ara ja sabem el que va passar a trenc d’alba i podem sentir l’angoixa, hora a hora, d’aquell 11 de setembre.

Encara que Santa Maria del Mar també constava en el primer pla d’enderrocament, per sort i per miracle es va salvar, la majestuositat i l’alçària de la seva nau central i el recolliment a què convida, ens eixamplarà l’esperit, és la primera catedral dels pobres.

En sortir per la porta lateral trobarem el Fossar de les Moreres, on podem llegir en silenci i homenatge als defensors de les nostres llibertats:

Al fossar de les moreres / no s'hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes /serà l'urna de l'honor.