Mar insondable

Quan en Pere va arribar a la platja uns policies l’aturaren, no es podia passar. Tot eren uniformes, i no únicament de policies sinó també de bombers, sanitaris, submarinistes, militars, allò era una invasió.

Ell, per sort, no havia viscut cap guerra i ara el mar, amb aquella bomba trobada molt a prop de la cala Pelosa en el Parc Natural del Cap de Creus, havia fet emergir vells records entaforats. S’imaginava que l’escena podia ser molt semblant, amb una diferència essencial: la por i l’odi. L’odi dels invasors i la por dels invadits, o potser l’odi i la por d’ambdós costats.

En Pere va buscar un racó un xic enlairat per seguir les actuacions. Va veure com tota la munió d’invasors  s’esmunyien cap a llocs arrecerats i de sobte: el gran sortidor, l’aigua va brollar amb forta pressió, esbotzant la calma de la mar sense alterar-la,  era un espectacle nou, especial, incomparable,  bonic.

El mar sempre porta sorpreses,  que no ens porti mines per explosionar, que ens porti tresors amagats, com il bronzi di Riace, aquelles estàtues de bronze que es van rescatar del fons del mar el 1972 i que cap als 80 ja van ser exposats a Regio Calabria, allà els podem contemplar encara ara.

Si els veus un cop, no els pots oblidar. El mar ens ha guardat durant segles aquestes joies, tenia por que els homes no els poguéssim malmetre amb els nostres conflictes mortals.