Històries de vida

En Pere estava llegint el text d'una conferència a la que no va poder assistir, tractava sobre Històries de vida i si les anomenaven de vida era perquè havien guanyat la partida a la mort quan tot al seu entorn parlava de destrucció, de persones obligades a fer una llarga marxa sense retorn possible, parlava de víctimes innocents, d'afusellaments en massa: de genocidi.
 Enmig de tanta barbàrie unes persones van sobreviure i foren capaces de retornar a la societat i refer la seva vida, com si tota la crueltat viscuda fos un parèntesi que tingués el

mateix valor que donem a les frases (...) és a dir com si fossin aclariments i explicacions fàcils que no modificaven el sentit principal.
En l'entorn on en Pere volia refer la seva vida, el de la seva infantesa i de la seva joventut, aquell tan seu, allà va trobar les mateixes cares, les mateixes veus, la mateixa llengua, però res era el mateix, tot era ben diferent; la pregunta li sorgia a cada pas, on eres tu quan a mi se m'emportaven? que vares fer per evitar tanta mort?. 
Com es podia viure intentant no conèixer el que passava, i ara que ja ho sabem?
El millor era oblidar, no mirar el passat; s'havia de confiar que la pau portaria, junt amb les matèries bàsiques, amb la necessitat de reconstrucció del país, també portaria l'oblit.
Per en Pere ha estat un procés difícil i lent però els anys ho amortitzen tot,  i les noves generacions que no ho han viscut, per molt que els pares o els avis els hi expliquin,  la manca de memòria viscuda comporta la pèrdua del dolor i de la ràbia, la perdua de la por, de tots els sentiments i es transforma en una pel·lícula que tot i que es pot veure amb tensió, saps que és tan sols això, una pel·lícula.
El passat recent se'ns fa tan passat! sembla tan llunyà, tan irreal que el que costa un esforç és pensar que pot tornar a passar. 
Hem abaixat la guàrdia, ens sentim confortablement segurs en els nostres records ja històrics, però , desgraciadament, encara tenen la capacitat de prendre noves formes i retornar.
Cada dia, com a compromís personal, hauríem de recitar una nova lletania: 
Vull salvar la llibertat. Que així sigui.