El Born
Va desaparèixer tot un món i moltes esperances aquell
1714. L’esforç que feia en Pere era comparable al de les més de 1.200 famílies
obligades a enderrocar les seves cases, o a pagar per fer-ho, no es podia
aturar: l’ordre tenia data de compliment.
No únicament representava un esforç físic, sinó la pèrdua
de totes les seves il·lusions i les seves esperances; a cada cop de mall en
Pere soterrava una part de la seva història, amb el foc de terra desapareixien les
rondalles de l’avi, els mitjons que l’àvia li feia a quatre agulles, els petons
i les cantades de la mare, les mirades severes del pare, les alegries de les
festes, el jorn que va entrar la seva dona a casa, la joia de cada un dels
fills.
Cada maó, cada pedra que queia era una llosa que
s’emportava els somriures de la família i les seves ganes de lluita per la vida,
en pocs dies tots havien envellit anys, ara els esperava un àrid sorral, allà on
els hi permetien tornar a aixecar una casa, però la tristesa i el cansament pel
setge dur i prolongat, per la lluita cos a cos, pel sentiment de derrota i de
poble sotmès no deixava gaire possibilitats a l’esperança. La seva vida s'esfondrava amb aquella onada de destrucció que havia envaït la seva casa.
Avui a les portes del 2014, amb la restauració del Born
s’ha recuperat una petita part dels vestigis de l’antic barri de la Ribera;
podem entreveure com eren les cases veïnals al llarg del
rec Comtal i les grans mansions senyorívoles, com vivien els artesans i els qui treballaven per compte d’altri; ara ja sabem el que va passar a trenc d’alba i podem sentir l’angoixa, hora a hora, d’aquell 11 de setembre.
rec Comtal i les grans mansions senyorívoles, com vivien els artesans i els qui treballaven per compte d’altri; ara ja sabem el que va passar a trenc d’alba i podem sentir l’angoixa, hora a hora, d’aquell 11 de setembre.
Encara que Santa Maria del Mar també constava en el
primer pla d’enderrocament, per sort i per miracle es va salvar, la
majestuositat i l’alçària de la seva nau central i el recolliment a què convida,
ens eixamplarà l’esperit, és la primera catedral dels pobres.
En sortir per la porta lateral trobarem el Fossar de les
Moreres, on podem llegir en silenci i homenatge als defensors de les nostres
llibertats:
Al fossar de les moreres / no s'hi enterra cap traïdor; /
fins perdent nostres banderes /serà l'urna de l'honor.

Rosa,
ResponEliminaLa teva és la primera entrada del blog d'aquest curs. La realitat humanitzada que ens transmets ens ha arribat endins. Enhorabona!
Rosa, és preciosa la teva entrada. Et felicito!!!!!!!
ResponElimina