De Salses a Guardamar, de Fraga a Maó

Anava posant “gomets” en el mapa que havia obert davant seu, així volia marcar la ruta a seguir: espais naturals, llocs històrics, monuments,... volia barrejar harmònicament tota la diversitat del paisatge i de la seva gent.

Tractava, en alguns casos, de recuperar episodis de la història, en d’altres, de descobrir monuments i poblacions, de fer coneixença de persones anònimes per la major part de nosaltres, però amb unes vivències, amb 
una dedicació i un sentit de la solidaritat i la responsabilitat admirables per als seus conciutadans.

La Rosa buscava això, història, natura i persona i una manera senzilla d’explicar-ho tot,  que la fes més familiar; ella considerava que els viatges, curts o llargs, són recordats no únicament per la descoberta d’allò desconegut, sinó i bàsicament, perquè en un moment o altre ha aflorat l’emoció.

Les emocions no es poden plasmar en un mapa, no es poden preveure per a un moment donat, arriben amb el so d’una melodia, amb una explicació ben donada, amb un somriure de complicitat, davant una posta de sol o d’algun paisatge que encara que l’hagis vist d’altres vegades, és en un moment donat que et sembla diferent, espectacular.

És aleshores que, conscientment o inconscient, te n’adones que l’estat d’ànim és més positiu, que contemples amb uns altres ulls, que pots mirar lluny i veure i percebre i descobrir i sorprendre’t.

Ella aspirava aconseguir-ho amb aquella proposta de set dies voltant per Catalunya, per qualsevol lloc de Salses a Guardamar, de Fraga a Maó.

L'inici del fí?

En Pere no entenia com havia pogut passar, aquell era el tercer setge que patien, del segon en què les tropes franceses de D’Harcourt no se’n van sortir, ara en feia 60 anys. Va ser el 1647.

Aquest havia estat el més dur de tots, gairebé no endevinaven de veure l’exèrcit d’en Felip V quan el vòmit dels seus canons ja els arribava clarament, encertaven de ple en les magres defenses de la ciutat, es van empedreir en els baluards del Carme i la Magdalena i un cop derrotades les guarnicions, entraren a la ciutat de Lleida, robaren i saquejaren i cremaren; malgrat tot, la major part dels seus habitants varen tenir temps de refugiar-se al castell, era l’àncora de salvació, un castell inexpugnable, fort i segur.

L’exèrcit filipista estava rabiós, sedent de sang, en Pere sabia que no tenien aturador, ho sabia d’Almansa, de València i de la més salvatge, atroç i sanguinària de Xàtiva, havien de resistir com fos fins que els arribessin reforços. Però el que va arribar va ser una virulenta epidèmia de disenteria, van enterrar unes 1.200 ànimes, i no tenien aigua, per tant ja no tenien esperança de vida; era massa per a ells que ja feia mesos que patien i, mentrestant, les bombes no deixaven de caure, des de les primeres clarors de l’albada fins a la posta de sol,

incansables, sense pietat.

Aquell 1707 va ser un any negre, tot es va capgirar i deu anys més tard, el 1717, ja s’haria abolit l'estudi general i el règim foral de la paeria també desapareixaria el 1719.

En Pere va intuir que l'ocupació de la Seu Vella, era l’inici de la fi  de la “nació cathalana”. Aquella seu airosa, amb el seu claustre obert a la ciutat, parlaven aquell nefast 1707 d’enderrocar-la, però, com que necessitaven casernes, fou lliurada als militars i usada com a ciutadella.

Ara recordava l’escrit de mossèn Avallà: “Nota que al primer d’octubre de 1700 morí lo rei d’Epanya dit Carlos II sens tenir fill ni filla. Deixà en lo últim testament seu, ademés dels llegats pios y profans, la Corona y tota sa monarquia a un fill del duc d’Anjou y d’una germana del dit Carlos Segon rei, lo qual s’anomena Phelip Quint. Déu nostre Senyor li doni sabiduria bastant per a saber regir i governar lo dit regne...”

No, no havia estat així.

Carta dels Reis

Estimat Marc,

Ha passat un any i tornem a ser aquí per portar joguines, roba i regals molt grossos als nens i nenes. Si no us deixem alguna cosa que esperàveu heu de pensar que sou molts nens i nenes i hem de repartir els regals entre tots.

Volem dir-te que aquest any t’has portat una mica més bé que l’any passat, es nota que ja ets més gran, però encara de tant en tant et poses tossut i fas enfadar la mare; els tres reis Melcior, Gaspar i Baltasar seríem molt feliços si quan tornem  l’any que ve et podem felicitar perquè ja no fas rebequeries i ajudes a la mare i no t’enfades ni fas enfadar en Joan ni la Marta.

Hem vist que t’agrada molt la música i que toques molt bé la bateria, ara podràs fer moltes pràctiques a casa i d’aquí un temps, quan siguis més gran, veurem com toques en una orquestra. També et volem felicitar perquè a l’escola treballes força, segueix així.

T’hem portat coses a totes les cases de la família, potser el joc de futbol és per un nen gran, de més de 9 anys, llegeix les instruccions de joc ben atentament i podràs fer partides de futbolista professional;  creiem que li hauries d’ensenyar als teus germans i a la mare i així podreu jugar tots junts.

Treballa com fins ara a l’escola i aprèn  molt i juga molt.

T’estimem molt,

Melcior, Gaspar i Baltasar