Tempus fugit

Malauradament , ell no se sent pas massa canviat, el temps ha fugit tan ràpid que el seu esperit no ha aconseguit d’envellir.                            
El desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati

Segur que hi ha un moment a la vida que t’aboca deu anys més al damunt, sense buscar-los, sense haver sentit mai el seu pes, de cop i volta, i mai no sabràs quan, però si la vida transcorre sense ensurts sobtats ni  te n’adones que passen els anys, només quan la teva imatge es reflecteix en el mirall i encara.

Cada temps marca el seu pas, a poc a poc o accelerat, sempre imperceptible i implacable. Com el tic-tac del rellotge que no sents perquè t’hi has acostumat i que, en una determinada hora, en un silenci especial de la nit en què no saps perquè però aleshores se’t fa patent.
Per sort les imatges se’ns esborren, la memòria és curta, la comparació de l’avui i de l’ahir gairebé impossible. 

L’esperit és jove quan ets capaç de percebre el cant dels ocells en un dia qualsevol, quan veus  rebrotar la primavera encara que el dia sigui gris, quan ets capaç d’embadalir-te amb la cursa arrauxada dels núvols  enjogassats, quan l’olor del cafè tot just fet et fa desvetllar amb un somriure als llavis.

L’esperit és jove si gaudeixes de les petites coses que et són familiars, si fas teus els diversos sons de la casa, si les melodies de sempre t’arriben amb la mateixa intensitat de fa anys, si una lectura et fa sentir l’emoció de les paraules, si aportes uns segons de joia als altres amb els teus escrits, si et fixes en el camí que recorre el raig de sol que tot just entra per la finestra.

Mentre l'interès creixi a borbollons dintre teu, mentre et facis actor i no espectador de la vida, no únicament viuràs, sinó que donaràs vida i llavors podràs dir: sóc jove.

Lluna plena

A un bon company ferit pel meu silenci

Oh! claror de lluna plena,

Ai cel escombrat pel vent,

Ai, ulls de milers d’estrelles,

Oh! serena nit d’hivern.

Ai, si uns moments de la vida

els poguéssim escombrar

i amb ells les velles ferides,

com si no haguessin passat.

Tots tenim paraules dites

o silencis, tan se val,

que si els altres no recorden,

nosaltres no oblidem mai.

Desbordant la llum de lluna

aporta joia i també plor,

quietud que du melangia

i gaubança el resplendor.

Un tren ple de vida

Quan pujo al tren per baixar a Barcelona m’agrada fixar-me en la gent que hi va, quina cara fan, quin posat tenen, com van vestits,... gairebé podries definir el país en base a les persones que van en tren.

Te n’adones de si ha més o menys alegria en l’ambient, quin és el seu grau de cultura, si parlen en un to normal o te n’assabentes de tot el que els passa, pots constatar el grau de respecte a les normes i als altres només mirant si posen els peus al seient del davant i si seuen al terra de la plataforma; hi ha fets preocupants però en canvi hi ha molts detalls esperançadors.

Com que agafo el tren que ve de la UAB hi predomina la gent jove, encara que l’edat de la gent canvia amb el pas de les hores.

Ja ni em crida l’atenció comprovar que la major part de joves o no tant, juguen constantment amb els seus mòbils, alguns no els guarden mai, els porten sempre a la mà com si formessin part de la pròpia persona, i tenen una habilitat admirable quan envien whatsApp. Fa uns anys, no massa, potser 7 o 9, vaig notar un gran canvi, de cop gairebé tothom anava amb un llibre, ara només hi trobes alguna persona escadussera, els sistemes moderns els han fet desaparèixer i, ara per ara, no han estat substituïts per les tauletes, almenys de forma generalitzada.

Fa uns dies un grup de joves va aprofitar el trajecte per assajar una obra teatral, m’ho vaig passar molt bé, va ser tota una lliçó de dicció i de direcció “posa més èmfasi en aquesta frase”,  ”aquest monòleg fes-lo més lent al començar, ves-li donant força i acaba amb rotunditat”, com a mínim ho van repetir 7 cops, era una obra desconeguda però gairebé la vaig aprendre.

Quan tens la sort de seure i de fer-ho al costat de professionals que parlen de la seva feina amb entusiasme és meravellós, he gaudit de converses molt i molt interessants sobre investigació a nivell d’empresa, sobre dificultats de finançament, sobre projectes que tiraven endavant, he vist que a molta gent no li espanten les dificultats malgrat n'hi hagi moltes, i que, quan troben el seu lloc s’hi llencen de ple.

Aquest país tan ple de contrasts i contradiccions té molta energia i un gran potencial i veient la gent crec fermament que tot està per fer i tot és possible.