FELIÇ SANT JORDI, AMB LLIBRES I ROSES

Princeses

Les princeses d’avui dia

no són les de temps passats

en què un sant Jordi venia

a rescatar-les del drac. 

S’enfrontava a aquella fera,

lluitant com dos carcamals,

si l’un era un tros de béstia,

l’altre era ben animal.

El drac vençut, fet un pastitxo,

Sant Jordi sense ni un blau.

La princesa  melangiosa

se’l mira, es desmaia i cau.

Les princeses d’avui dia

no són pas com les d’abans,

tenen un lloc a la Caixa,

en diuen lloc de treball.

El marit, que la sap llarga,

se n’ha emportat un grapat

d’aquells bitllets que no es troben

perquè algú els ha rapinyat.

La princesa firma i firma,

pobreta no sap que fa,

donzelleta tan ingènua

t’has venut del tot al drac.

Aquí no hi ha sants ni Jordis

només marits i cunyats

i pares que van de cacera

i molt ben acompanyats.

No pot ser que tota una caixa

pagui un bon sou de debó

a una noia que no sàpiga

si allò és una estafa o no.

Donzelleta enamorada,

tanoca no ho ets pas, no

i si tu feies el què feies

segur... que era per amor!

Rosa Bruguera, abril 2014

Vies i camins

Hi ha situacions en les que encara que sapiguem com aniran i quin serà el resultat, al capdavall sempre esperem allò inesperat, en el fons del fons som somia-truites. 

La novetat obre camins desconeguts, insòlits i ens ofereix flamants punts de vista. Podem mirar el camí, ample d’entrada, que es va empetitint mica a mica fins ajuntar-se i fondre’s en un punt llunyà de l’horitzó. Allà no sabem què hi ha.

Existeix la via però nosaltres la trepitgem per primer cop. A vegades pensem que el millor és la rutina, els dies que s’escolen monòtonament però amb seguretat; d’altres anhelem la sorpresa quan la intuïm agradable i, sempre, somiem la utopia possible.

La vida és plena d’esculls però també de possibilitats. Cadascú l’afronta de forma diferent i amb sentiments diversos i, si uns prefereixen restar en la passivitat d’una realitat inconsistent, a uns altres ens atrau la solidesa d’un ideal complicat i dificultós, potser insegur, però resplendent i esperançador, il·lusionant i, sobretot, abastable. 

Avançarem

Avançarem amics per les contrades

que amaguen mil perills a cada pas,

no tindrem por de bèsties amagades,

ni del vent, ni el torb ni  l’huracà.

I si un jorn la boira és tan espessa

que no ens deixa veure més enllà,

aturarem amics les nostres passes

sense perdre el nord que ens hem marcat.

I esperarem que amaini altra vegada

i explorarem camins nous i atalls

i cercarem l’aigua que dóna vida

i que ens porta un cant universal.

I si alguna nit la por ens frena,

tots units ens donarem les mans

i serà una gran cadena humana

per revifar la fe en el demà

I farem que la nostra cordada

sigui cada cop, més i més gran,

i sumarem gent d’aquí i de fora

i serà un sol grup, per tots format

i esperem que ningú falti a la cita

i ho faci pels qui vindran més tard

i pensi en els que ens precediren

i resistiren i moriren en combat.

La fe que mou muntanyes ens dóna forces

i tocant de peus a terra ens fa somiar,

camins i viaranys plens d’ombres fosques

ens menen cap a un horitzó molt i molt clar.

12 d’octubre del 2013