Aquesta, per a mi, ha estat una setmana plena de poesia,
sobretot, dimecres en què vaig retrobar Jacint Verdaguer en la veu de l’Anna
Maluquer, la millor rapsode de Mn. Cinto.
Ens va portar per uns camins, molts
cops poc coneguts, va començar pels poemes de joventut, d’una fina ironia que
ens feien somriure, era abans que entrés al seminari, potser per això han quedat
amagats sota la biga del perxe.
Se’ns va fer un nus a la gola escoltant el cant de la
mare mentre el marit, malalt, ajagut en
una estora es planyia i li
preguntava
Per què, esposa del meu cor,
per què tan alegre cantes,
quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?
I nostre fill, què farà,
tot solet, sens pare i mare?
Per ell un arbre hi haurà
que amb la seva ombra l’empare?
I tu cantes? Valga’m Déu!
Vols que ma pena s’ignore?
Per què cantes, amor meu?
- Perquè el nostre fill no plore
I així vàrem escoltar la veu dels dos campanars, el de
Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, vam sentir dringar lo Freser mentre Anguileja, s’estimba, corre i salta / jugant
amb lo palet rodoladís / rellisca com lo plor per una galta / marges avall, com per un cingle llis. I
com perd l’aposta que havia fet amb lo Ter de mantenir el nom i la riquesa si arribava
a Ripoll el primer.
L’endemà,
dijous, a primera hora al CCC, ens
presentava l’Exposició Espriu el seu comissari, Julià Guillamon. A les
acaballes de l’Any Espriu, amb frases diàries massa cops tretes de context, em
semblava que amb prou feines quedaven restes del poeta o de l’humanista o de la persona compromesa que formava part de la meva joventut, m’havia quedat un regust amarg i la sensació d’haver ensorrat un mite i no en tenim pas tants.
Em semblava injust trencar el silenci en que havia quedat el poeta els anys de la
transició i no aconseguir donar-li ara tota la dimensió dels anys de
resistència, d’aquell temps en què tothom s’hi jugava un dels drets més
importants dels que pot gaudir la persona: el de la pròpia llibertat.
Aquesta
Exposició, sense caure en cap tòpic, li ha fet justícia. Ens hi reconeixem quan diu
Diversos són els homes i diverses les
parles / i han convingut molts noms a un sol amor.
Espriu,
l’escriptor, l’home crític enamorat del seu poble i ple de
confiança alhora, que ens va guiar en els moments foscos, que va viure per
salvar-nos els mots / per retornar-nos el nom de cada cosa, que ens ha llegat una poesia de punyent
actualitat. Al patriota la gratitud, el reconeixement i l’homenatge.
Ara
digueu: "Nosaltres escoltem
les
veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara
digueu: "Ens mantindrem fidels
per
sempre més al servei d'aquest poble."
Jo sóc la
gota de pluja,
sinó com
volva de neu.
de les
nostres riallades.jpg)
Aquesta, per a mi, ha estat una setmana plena de poesia,
sobretot, dimecres en què vaig retrobar Jacint Verdaguer en la veu de l’Anna
Maluquer, la millor rapsode de Mn. Cinto. 
I així vàrem escoltar la veu dels dos campanars, el de
Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, vam sentir dringar lo Freser mentre Anguileja, s’estimba, corre i salta / jugant
amb lo palet rodoladís / rellisca com lo plor per una galta / marges avall, com per un cingle llis. I
com perd l’aposta que havia fet amb lo Ter de mantenir el nom i la riquesa si arribava
a Ripoll el primer.
Aquest 1 de novembre no ha estat com altres anys, el fred
no acaba d’arribar, els petits encara van en màniga curta i els grans no sabem
què posar-nos.
Com més anys tens més recordes els anys d’infantesa. Al
poble, el dia dels difunts era ple de contrastos, la preparació de les flors
per portar-les al cementiri, el so especial de les campanes, la gent atemorida pel fred i recollida al voltant del
foc de la cuina. Els panellets es feien a casa i es portaven a coure al
forn de la vila i quan la gran plata d’alumini era buida i s’havia de tornar,
jo l’agafava amb les dues mans davant meu i, a cada passa, cop de genolls,
ressonava com un gong xinés, a mi em semblava que s’eixamplava amb sons
diferents per aquells carrers tan deserts.
Era una festa mig de recolliment i mig festiva, els
moniatos, els panellets, les castanyes torrades a la paella foradada, el vi
dolç... tot cridava a celebració, era Tots Sants; però quan començaven a parlar
dels difunts, de fets, de paraules, de gestos, quan començaven amb aquell “recordes...?”
jo m’empetitia, m’agafava una mena de tristor i de por, la mort formava part
del món dels espectres i la possibilitat que un d’ells rondés pels racons
foscos de la casa m’era ben viva, sort que no gosaven sortir si hi havia algun
llum encès.
El mar ens porta sorpreses,
