Viure la poesia

Aquesta, per a mi, ha estat una setmana plena de poesia, sobretot, dimecres en què vaig retrobar Jacint Verdaguer en la veu de l’Anna Maluquer, la millor rapsode de Mn. Cinto. 

Ens va portar per uns camins, molts cops poc coneguts, va començar pels poemes de joventut, d’una fina ironia que ens feien somriure, era abans que entrés al seminari, potser per això han quedat amagats sota la biga del perxe.

Se’ns va fer un nus a la gola escoltant el cant de la mare mentre el marit, malalt, ajagut en una estora es planyia i li preguntava

Per què, esposa del meu cor,

per què tan alegre cantes,

quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

I nostre fill, què farà,

tot solet, sens pare i mare?

Per ell un arbre hi haurà

que amb la seva ombra l’empare?

I tu cantes? Valga’m Déu!

Vols que ma pena s’ignore?

Per què cantes, amor meu?

-  Perquè el nostre fill no plore

I així vàrem escoltar la veu dels dos campanars, el de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, vam sentir dringar lo Freser mentre Anguileja, s’estimba, corre i salta / jugant amb lo palet rodoladís / rellisca com lo plor per una galta /  marges avall, com per un cingle llis. I com perd l’aposta que havia fet amb lo Ter de mantenir el nom i la riquesa si arribava a Ripoll el primer.

L’endemà, dijous, a primera hora al CCC,  ens presentava l’Exposició Espriu el seu comissari, Julià Guillamon. A les acaballes de l’Any Espriu, amb frases diàries massa cops tretes de context, em semblava que amb prou feines quedaven restes del poeta o de l’humanista o de la persona compromesa que formava part de la meva joventut, m’havia quedat un regust amarg i la sensació d’haver ensorrat un mite i no en tenim pas tants. 

Em semblava injust trencar el silenci en que havia quedat el poeta els anys de la transició i no aconseguir donar-li ara tota la dimensió dels anys de resistència, d’aquell temps en què tothom s’hi jugava un dels drets més importants dels que pot gaudir la persona: el de la pròpia llibertat. 

Aquesta Exposició, sense caure en cap tòpic, li ha fet justícia. Ens hi reconeixem quan diu 

Diversos són els homes i diverses les parles / i han convingut molts noms a un sol amor.

Espriu, l’escriptor, l’home crític enamorat del seu poble i ple de confiança alhora, que ens va guiar en els moments foscos, que va viure  per salvar-nos els mots / per retornar-nos el nom de cada cosa,  que ens ha llegat una poesia de punyent actualitat.  Al patriota la gratitud, el reconeixement i l’homenatge.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."