Jo sóc la
gota de pluja,
la que em
deixo arrossegar
per
tantes germanes meves
que ens
llancem per terra i mar.
Si m’aturo
a les muntanyes,
allà als
cims del Pirineu,
no ho
faig com a gota d’aigua
sinó com
volva de neu.
Si baixo
a la serralada,
ben a
prop del litoral,
la riera
ja és torrentada
i per mi
és un festival.
A voltes
tinc molta força
i sense
voler, faig mal
però no m’ho
tingueu en compte
perquè són
tocs viscerals.
Normalment sóc innocent,
resto quieta
en llacs de plata
i
gaudeixo de l’ambient
i la quietud
del paisatge.
Quan amb
totes les germanes
ens embalem pel rierol
si topem
amb una roca
o amb un
roc un xic menys gros
saltem i
riem contentes
perquè
tothom senti el so
de les
nostres riallades
que aporten gaubança als cors.
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada