Tots Sants

Aquest 1 de novembre no ha estat com altres anys, el fred no acaba d’arribar, els petits encara van en màniga curta i els grans no sabem què posar-nos.

Com més anys tens més recordes els anys d’infantesa. Al poble, el dia dels difunts era ple de contrastos, la preparació de les flors per portar-les al cementiri, el so especial de les campanes, la gent  atemorida pel fred i recollida al voltant del foc de la cuina. Els panellets es feien a casa i es portaven a coure al forn de la vila i quan la gran plata d’alumini era buida i s’havia de tornar, jo l’agafava amb les dues mans davant meu i, a cada passa, cop de genolls, ressonava com un gong xinés, a mi em semblava que s’eixamplava amb sons diferents per aquells carrers tan deserts.

Era una festa mig de recolliment i mig festiva, els moniatos, els panellets, les castanyes torrades a la paella foradada, el vi dolç... tot cridava a celebració, era Tots Sants; però quan començaven a parlar dels difunts, de fets, de paraules, de gestos, quan començaven amb aquell “recordes...?” jo m’empetitia, m’agafava una mena de tristor i de por, la mort formava part del món dels espectres i la possibilitat que un d’ells rondés pels racons foscos de la casa m’era ben viva, sort que no gosaven sortir si hi havia algun llum encès.

No ens amagaven la mort però sempre et sembla un fet llunyà o massa proper quan s’emporta persones amb les que has conviscut. En un cert sentit canvia la vida, de cop i volta es passa a formar part d’un món inclement i desconegut, el nostre, el dels adults.