La màgia d'Irlanda

ABRIL

Quan arriba el meu aniversari em sento feliç, feliç d’adonar-me que després de l’hivern ve la primavera i després l’estiu i segueix la tardor i de nou recomença el cicle. 

Cada temporada té les seves vessants positives i la sort és poder gaudir de les petites alegries que ens porta.

L’arbre del jardí s’ha tornat a vestir de blanc; la llum de la lluna entra descaradament per la finestra; sembla que l’economia mostra petits símptomes de rellançament; potser aquest cop la gent de Catalunya no afluixarem;  el professor de Biologia ha posat un 10 després de 5 anys de no fer-ho, el treball l’ha fet la meva reneboda, encara no té 15 anys; una altra, que viu a Los Angeles, ha fet un vídeo per a un projecte de ciència sobre la Marie Curie, aquesta en té 13;  tots els infants i els joves de casa estudien de valent; sento una gran joia; tots han après que un dels valors importants de la vida és el treball;  i, a més, estic preparant una sortida de família, serem 22;  per tot el que he viscut, bo i no tan bo, per tot el que pugui arribar, per les il·lusions, els somnis, sobretot les realitats, dono gràcies a la vida. 

Torna la primavera i amb ella el color, la música, el sol, el desglaç de les muntanyes...

i l’abril, el mes que vaig nèixer. Ja n'han passat 74.

Foto: Concepció Melendres

Quina nit!

 He dormit amb un mosquit

que m’ha estimat un xic massa

ses besades m’han deixat

de cap a peus ben marcada.

El notava sobre meu,

xiuxejant en veu molt baixa

i mentrestant aquell fibló

profundament endinsava.

No un sol cop ni dos, ni tres.

Aquell fibló no parava!

Cada un dels seus petons,

per mi eren queixalades.

No vull passar nits en vetlla

per culpa d’una fiblada,

mentre el mosquit satisfet

com a cal sogre campava

Aquesta nit per mi ha estat

una nit massa excitada,

Buscaré noves passions
i altra mena de fiblada!

agost  2013

AL VENT

Al vent

Quan tot era gris, quan la por no confessada omplia el dia a dia, quan la gent només xerrava sense parlar, és quan varem poder escoltar una nova veu, una veu que ens parlava des del llarg silenci.

En ple franquisme, a l'octubre de l'any 1959 va aparèixer Al Vent, com una alenada d'aire fresc, era un cant de lluita i pacifisme, de lluita contra la dictadura, contra la injustícia i a favor de la llibertat. Al vent ens va marcar i, sobretot, va ser el crit que va demostrar la nostra voluntat de seguir lluitant, la voluntat de ser de tot un poble.

Immensitat assolida

Més enllà de la lluna i les estrelles segur que hi ha un altre món que potser la lluna il·lumina com il·lumina el meu.

Quin espai, encara desconegut, compartim? En mirar la lluna creixent, com penjada en l’obscuritat de la nit, em pregunto  com seria si la pogués contemplar des de l’altre costat, des de com deia Jacint Verdaguer  un univers infinit que pertot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall / la immensitat és oberta / i aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen.

Com és, doncs? Qui serà la primera persona que gosarà endinsar-s’hi de la mateixa manera que ho feren aquells navegants intrèpids i temeraris que solcaren els mars? Els mars eren en èpoques llunyanes com són ara per nosaltres les infinitats del cel, captivadores i perilloses, misterioses i gairebé inabastables però no impossibles, dia a dia una mica més accesibles.

Hi ha molts noms d’aventurers  agosarats en els nostres llibres d’història.  Però quants abans d’ells no moriren en l’intent? D’aquests ningú no en parla.

Cal molt de valor per afrontar tot allò desconegut i per tornar, encara que hagi estat un èxit, i encara en cal més per afrontar les desconfiances, les gelosies,  les crítiques i les incomprensions que provoquen els relats i els fets; la veritat massa cops és dura de pair per a uns i altres. 

Ara que estem embarcats en un projecte arriscat, insospitable uns anys enrere, penso en el valor i el tremp que ha de tenir el navegant que porta el timó i, que resti en l’oblit o passi a la història, depèn en part de la tripulació, un xic de si els vents bufen a favor i en definitiva de si la lluita i els fatics han servit per arribar a bon port. 

Són els navegants valerossos els qui ens eixamplen i ens acosten els horitzons llunyans i esborradissos.

Edith Piaff

Fa uns dies a la tele van fer la vida de l’Edith Piaff, una dona amb un esperit de revolta per una existència plena de dificultats. Una dona vehement i entusiasta que va ser feliç en molts moments perquè era plena de vida, exaltada i impetuosa i també irritable i irreductible, era un volcà. 

Tot i els períodes de guanys econòmics sempre hi havia un contratemps que l’enviava als abismes foscos de la solitud, de la incomprensió, amb les denúncies, les malalties, en definitiva, el dolor.

Però quin és el meu record? No va pas associat a tantes calamitats de la seva vida, bàsicament recordo la seva veu, una veu greu, molt greu, dura en determinats moments, càlida en altres, sempre voluptuosa, apassionada, una veu que t’embolcallava, que no et podia deixar indiferent.

I també recordo la seva figura més aviat petita i la seva mirada com interpel·lant a la vida, ingènua i acriaturada o desafiant, com una béstia ferida plantant cara a l'infinit.  

Ara, tot escoltant-la de nou, amb el rere fons de la seva realitat penses que molt pocs cops la imatge que veiem és capaç de reflectir tot allò que ens permetria entendre i compenetrar-nos amb els altres, defugint superficialitats, sense deixar-nos influir per etiquetes, sinó buscant sempre l’essència i, per sobre de tot, el criteri propi.