Edith Piaff

Fa uns dies a la tele van fer la vida de l’Edith Piaff, una dona amb un esperit de revolta per una existència plena de dificultats. Una dona vehement i entusiasta que va ser feliç en molts moments perquè era plena de vida, exaltada i impetuosa i també irritable i irreductible, era un volcà. 

Tot i els períodes de guanys econòmics sempre hi havia un contratemps que l’enviava als abismes foscos de la solitud, de la incomprensió, amb les denúncies, les malalties, en definitiva, el dolor.

Però quin és el meu record? No va pas associat a tantes calamitats de la seva vida, bàsicament recordo la seva veu, una veu greu, molt greu, dura en determinats moments, càlida en altres, sempre voluptuosa, apassionada, una veu que t’embolcallava, que no et podia deixar indiferent.

I també recordo la seva figura més aviat petita i la seva mirada com interpel·lant a la vida, ingènua i acriaturada o desafiant, com una béstia ferida plantant cara a l'infinit.  

Ara, tot escoltant-la de nou, amb el rere fons de la seva realitat penses que molt pocs cops la imatge que veiem és capaç de reflectir tot allò que ens permetria entendre i compenetrar-nos amb els altres, defugint superficialitats, sense deixar-nos influir per etiquetes, sinó buscant sempre l’essència i, per sobre de tot, el criteri propi.