Immensitat assolida

Més enllà de la lluna i les estrelles segur que hi ha un altre món que potser la lluna il·lumina com il·lumina el meu.

Quin espai, encara desconegut, compartim? En mirar la lluna creixent, com penjada en l’obscuritat de la nit, em pregunto  com seria si la pogués contemplar des de l’altre costat, des de com deia Jacint Verdaguer  un univers infinit que pertot acaba i comença, i ençà, enllà, amunt i avall / la immensitat és oberta / i aon tu veus lo desert / eixams de mons formiguegen.

Com és, doncs? Qui serà la primera persona que gosarà endinsar-s’hi de la mateixa manera que ho feren aquells navegants intrèpids i temeraris que solcaren els mars? Els mars eren en èpoques llunyanes com són ara per nosaltres les infinitats del cel, captivadores i perilloses, misterioses i gairebé inabastables però no impossibles, dia a dia una mica més accesibles.

Hi ha molts noms d’aventurers  agosarats en els nostres llibres d’història.  Però quants abans d’ells no moriren en l’intent? D’aquests ningú no en parla.

Cal molt de valor per afrontar tot allò desconegut i per tornar, encara que hagi estat un èxit, i encara en cal més per afrontar les desconfiances, les gelosies,  les crítiques i les incomprensions que provoquen els relats i els fets; la veritat massa cops és dura de pair per a uns i altres. 

Ara que estem embarcats en un projecte arriscat, insospitable uns anys enrere, penso en el valor i el tremp que ha de tenir el navegant que porta el timó i, que resti en l’oblit o passi a la història, depèn en part de la tripulació, un xic de si els vents bufen a favor i en definitiva de si la lluita i els fatics han servit per arribar a bon port. 

Són els navegants valerossos els qui ens eixamplen i ens acosten els horitzons llunyans i esborradissos.