Un cop fet el pessebre, he repartit per tota la casa la petita col·lecció de portals de Betlem mentre  escoltava les més conegudes cançons de Nadal, és aleshores quan he repassat tot el que havia escrit per aquest Nadal i he cregut que ho havia d'esmenar i aquest és el resultat.

Aquest és el Nadal de l’esperança

i tot allò impossible pot passar

És què no sents el cant de la Sibil·la

que et convida a fer via i tramuntar?

Aquest Nadal la nova estrella ens guia

és temps de joia, de riure i d’estimar,

és temps de goig, de misteri i alegria  

perquè ja ens falta poc per arribar.

L'esperança no serà defraudada

si amb pas ferm, fem el camí acinglerat,

quan més a prop del cim, hi ha més estrelles

l’estel del poble, l’estel de llibertat.

Rosa Bruguera

Nadal de l'esperança

Esperit de Nadal

Nelson Mandela

Nelson Mandela ha mort, però ens deixa marcada una ruta,  el camí pel manteniment de la pau, del respecte vers tots els homes, el camí de compartir uns valors per poder avançar i el que és més important de tots: el valor de la llibertat, llibertat per a les persones  i per a tots els pobles de la terra.

Hi ha una constant en la vida de Nelson Mandela i és la lluita pels ideals, en tot moment i malgrat les circumstàncies, sempre va lluitar pel seu poble. Gràcies Madiba.

«Ésser lliures, no és tan sols desfer-se de les cadenes, és viure afrontant el respecte i reforçar la llibertat dels altres»

«...no oblideu mai la grandària d'una nació que ha aconseguit vèncer les seves divisions i arribar on és; i no us deixeu portar mai més a aquesta divisió destructora, siguin quins siguin els desafiaments»

«Un home que priva un altre home de la seva llibertat està pres de l'odi, dels prejudicis i de l'estretesa d'esperit»

"He fet aquest llarg camí vers la llibertat. He tractat de no fallar; reconec que he fet passos en fals. Però he descobert el secret, sé que després de pujar un gran turó, te n’adones que hi ha més turons per escalar.

M'he parat un moment aquí per descansar, per robar la visió de la gloriosa vista que m'envolta, he vingut per mirar enrere  des de la distància.

Però només puc descansar un moment, perquè amb la llibertat vénen les responsabilitats, i no goso marxar a poc a poc, ja que el meu llarg camí encara no ha acabat ".

«He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir.»

Històries de vida

En Pere estava llegint el text d'una conferència a la que no va poder assistir, tractava sobre Històries de vida i si les anomenaven de vida era perquè havien guanyat la partida a la mort quan tot al seu entorn parlava de destrucció, de persones obligades a fer una llarga marxa sense retorn possible, parlava de víctimes innocents, d'afusellaments en massa: de genocidi.
 Enmig de tanta barbàrie unes persones van sobreviure i foren capaces de retornar a la societat i refer la seva vida, com si tota la crueltat viscuda fos un parèntesi que tingués el

mateix valor que donem a les frases (...) és a dir com si fossin aclariments i explicacions fàcils que no modificaven el sentit principal.
En l'entorn on en Pere volia refer la seva vida, el de la seva infantesa i de la seva joventut, aquell tan seu, allà va trobar les mateixes cares, les mateixes veus, la mateixa llengua, però res era el mateix, tot era ben diferent; la pregunta li sorgia a cada pas, on eres tu quan a mi se m'emportaven? que vares fer per evitar tanta mort?. 
Com es podia viure intentant no conèixer el que passava, i ara que ja ho sabem?
El millor era oblidar, no mirar el passat; s'havia de confiar que la pau portaria, junt amb les matèries bàsiques, amb la necessitat de reconstrucció del país, també portaria l'oblit.
Per en Pere ha estat un procés difícil i lent però els anys ho amortitzen tot,  i les noves generacions que no ho han viscut, per molt que els pares o els avis els hi expliquin,  la manca de memòria viscuda comporta la pèrdua del dolor i de la ràbia, la perdua de la por, de tots els sentiments i es transforma en una pel·lícula que tot i que es pot veure amb tensió, saps que és tan sols això, una pel·lícula.
El passat recent se'ns fa tan passat! sembla tan llunyà, tan irreal que el que costa un esforç és pensar que pot tornar a passar. 
Hem abaixat la guàrdia, ens sentim confortablement segurs en els nostres records ja històrics, però , desgraciadament, encara tenen la capacitat de prendre noves formes i retornar.
Cada dia, com a compromís personal, hauríem de recitar una nova lletania: 
Vull salvar la llibertat. Que així sigui.

Cridòria de llum

La nit estelada de Vincent van Gogh

Cridòria de llum

en la nit en calma

espurnes d’estels

inunden la plana.

El so de la nit

la lluna acompanya

amb el cant antic

que allunya la paüra

La claror a prop,

la lluna molt alta,

la terra i el cel

s’abracen i canten,
cridòria d'estels.

      
Rosa Bruguera

La riera de Marfà

Gota de pluja

Jo sóc la gota de pluja,

la que em deixo arrossegar

per tantes germanes meves

que ens llancem per terra i mar.

Si m’aturo a les muntanyes,

allà als cims del Pirineu,

no ho faig com a gota d’aigua

sinó com volva de neu.

Si baixo a la serralada,

ben a prop del litoral,

la riera ja és torrentada

i per mi és un festival.

A voltes tinc molta força         

i sense voler, faig mal   

però no m’ho tingueu en compte

perquè són tocs viscerals.

Normalment sóc innocent,

resto quieta en llacs de plata 

i gaudeixo de l’ambient

i la quietud del paisatge.

Quan amb totes les germanes

 ens embalem pel rierol

si topem amb una roca

o amb un roc un xic menys gros

saltem i riem contentes

perquè tothom senti el so

de les nostres riallades

que aporten gaubança als cors.

Viure la poesia

Aquesta, per a mi, ha estat una setmana plena de poesia, sobretot, dimecres en què vaig retrobar Jacint Verdaguer en la veu de l’Anna Maluquer, la millor rapsode de Mn. Cinto. 

Ens va portar per uns camins, molts cops poc coneguts, va començar pels poemes de joventut, d’una fina ironia que ens feien somriure, era abans que entrés al seminari, potser per això han quedat amagats sota la biga del perxe.

Se’ns va fer un nus a la gola escoltant el cant de la mare mentre el marit, malalt, ajagut en una estora es planyia i li preguntava

Per què, esposa del meu cor,

per què tan alegre cantes,

quan jo conto amb greu tristor
mes penes, ai!, que són tantes?

I nostre fill, què farà,

tot solet, sens pare i mare?

Per ell un arbre hi haurà

que amb la seva ombra l’empare?

I tu cantes? Valga’m Déu!

Vols que ma pena s’ignore?

Per què cantes, amor meu?

-  Perquè el nostre fill no plore

I així vàrem escoltar la veu dels dos campanars, el de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó, vam sentir dringar lo Freser mentre Anguileja, s’estimba, corre i salta / jugant amb lo palet rodoladís / rellisca com lo plor per una galta /  marges avall, com per un cingle llis. I com perd l’aposta que havia fet amb lo Ter de mantenir el nom i la riquesa si arribava a Ripoll el primer.

L’endemà, dijous, a primera hora al CCC,  ens presentava l’Exposició Espriu el seu comissari, Julià Guillamon. A les acaballes de l’Any Espriu, amb frases diàries massa cops tretes de context, em semblava que amb prou feines quedaven restes del poeta o de l’humanista o de la persona compromesa que formava part de la meva joventut, m’havia quedat un regust amarg i la sensació d’haver ensorrat un mite i no en tenim pas tants. 

Em semblava injust trencar el silenci en que havia quedat el poeta els anys de la transició i no aconseguir donar-li ara tota la dimensió dels anys de resistència, d’aquell temps en què tothom s’hi jugava un dels drets més importants dels que pot gaudir la persona: el de la pròpia llibertat. 

Aquesta Exposició, sense caure en cap tòpic, li ha fet justícia. Ens hi reconeixem quan diu 

Diversos són els homes i diverses les parles / i han convingut molts noms a un sol amor.

Espriu, l’escriptor, l’home crític enamorat del seu poble i ple de confiança alhora, que ens va guiar en els moments foscos, que va viure  per salvar-nos els mots / per retornar-nos el nom de cada cosa,  que ens ha llegat una poesia de punyent actualitat.  Al patriota la gratitud, el reconeixement i l’homenatge.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem

les veus del vent per l'alta mar d'espigues."

Ara digueu: "Ens mantindrem fidels

per sempre més al servei d'aquest poble."

Tots Sants

Aquest 1 de novembre no ha estat com altres anys, el fred no acaba d’arribar, els petits encara van en màniga curta i els grans no sabem què posar-nos.

Com més anys tens més recordes els anys d’infantesa. Al poble, el dia dels difunts era ple de contrastos, la preparació de les flors per portar-les al cementiri, el so especial de les campanes, la gent  atemorida pel fred i recollida al voltant del foc de la cuina. Els panellets es feien a casa i es portaven a coure al forn de la vila i quan la gran plata d’alumini era buida i s’havia de tornar, jo l’agafava amb les dues mans davant meu i, a cada passa, cop de genolls, ressonava com un gong xinés, a mi em semblava que s’eixamplava amb sons diferents per aquells carrers tan deserts.

Era una festa mig de recolliment i mig festiva, els moniatos, els panellets, les castanyes torrades a la paella foradada, el vi dolç... tot cridava a celebració, era Tots Sants; però quan començaven a parlar dels difunts, de fets, de paraules, de gestos, quan començaven amb aquell “recordes...?” jo m’empetitia, m’agafava una mena de tristor i de por, la mort formava part del món dels espectres i la possibilitat que un d’ells rondés pels racons foscos de la casa m’era ben viva, sort que no gosaven sortir si hi havia algun llum encès.

No ens amagaven la mort però sempre et sembla un fet llunyà o massa proper quan s’emporta persones amb les que has conviscut. En un cert sentit canvia la vida, de cop i volta es passa a formar part d’un món inclement i desconegut, el nostre, el dels adults.

Mar insondable

El mar ens porta sorpreses,
ens regalà dos gegants,
talles de bronze magnífiques
cossos forts i treballats.

Les estàtues ens les presenten
després d'esperar cinc anys
per treure totes les noses
que s'hi havien incrustat.

La sala mig en tenebres,
el grau just de la humitat,
poca gent podien veure'ls,
les mirades feien mal.

Jo els vaig veure als anys 80,
com em van impressionar!
Tants segles que foren fetes,
són déus amb perfil humà.

Rosa Bruguera, octubre 2013

Mar insondable

Quan en Pere va arribar a la platja uns policies l’aturaren, no es podia passar. Tot eren uniformes, i no únicament de policies sinó també de bombers, sanitaris, submarinistes, militars, allò era una invasió.

Ell, per sort, no havia viscut cap guerra i ara el mar, amb aquella bomba trobada molt a prop de la cala Pelosa en el Parc Natural del Cap de Creus, havia fet emergir vells records entaforats. S’imaginava que l’escena podia ser molt semblant, amb una diferència essencial: la por i l’odi. L’odi dels invasors i la por dels invadits, o potser l’odi i la por d’ambdós costats.

En Pere va buscar un racó un xic enlairat per seguir les actuacions. Va veure com tota la munió d’invasors  s’esmunyien cap a llocs arrecerats i de sobte: el gran sortidor, l’aigua va brollar amb forta pressió, esbotzant la calma de la mar sense alterar-la,  era un espectacle nou, especial, incomparable,  bonic.

El mar sempre porta sorpreses,  que no ens porti mines per explosionar, que ens porti tresors amagats, com il bronzi di Riace, aquelles estàtues de bronze que es van rescatar del fons del mar el 1972 i que cap als 80 ja van ser exposats a Regio Calabria, allà els podem contemplar encara ara.

Si els veus un cop, no els pots oblidar. El mar ens ha guardat durant segles aquestes joies, tenia por que els homes no els poguéssim malmetre amb els nostres conflictes mortals.

Avançarem

Avançarem amics per les contrades

que amaguen mil perills a cada pas,

no tindrem por de bèsties amagades,

ni del vent, ni el torb, ni l’huracà.

I si un jorn la boira és tan espessa

que no ens deixa veure més enllà,

aturarem, amics, les nostres passes

sense perdre el nord que ens hem marcat.

I esperarem que amaini altra vegada

i explorarem camins nous i atalls

i cercarem l’aigua que dóna vida

i que ens porta un cant universal.

I si alguna nit la por ens frena,

tots units ens donarem les mans

i serà una gran cadena humana

per revifar la fe en el demà.

I farem que la nostra cordada

sigui cada cop, més i més gran,

i sumarem gent d’aquí i de fora

i serà un sol grup per tots format.

I esperem que ningú falti a la cita

i ho faci pels qui vindran més tard

i pensi en els que ens precediren

i resistiren i moriren en combat.

La fe mou muntanyes i ens dóna forces

i, tocant de peus a terra ens fa somiar,

camins i viaranys plens d’ombres fosques

ens menen cap a un horitzó molt clar.

12 d’octubre del 2013

El Born

Va desaparèixer tot un món i moltes esperances aquell 1714. L’esforç que feia en Pere era comparable al de les més de 1.200 famílies obligades a enderrocar les seves cases, o a pagar per fer-ho, no es podia aturar: l’ordre tenia data de compliment.

No únicament representava un esforç físic, sinó la pèrdua de totes les seves il·lusions i les seves esperances; a cada cop de mall en Pere soterrava una part de la seva història, amb el foc de terra desapareixien les rondalles de l’avi, els mitjons que l’àvia li feia a quatre agulles, els petons i les cantades de la mare, les mirades severes del pare, les alegries de les festes, el jorn que va entrar la seva dona a casa, la joia de cada un dels fills.

Cada maó, cada pedra que queia era una llosa que s’emportava els somriures de la família i les seves ganes de lluita per la vida, en pocs dies tots havien envellit anys, ara els esperava un àrid sorral, allà on els hi permetien tornar a aixecar una casa, però la tristesa i el cansament pel setge dur i prolongat, per la lluita cos a cos, pel sentiment de derrota i de poble sotmès no deixava gaire possibilitats a l’esperança. La seva vida s'esfondrava amb aquella onada de destrucció que havia envaït la seva casa.

Avui a les portes del 2014, amb la restauració del Born s’ha recuperat una petita part dels vestigis de l’antic barri de la Ribera; podem entreveure com eren les cases veïnals al llarg del

rec Comtal i les grans mansions senyorívoles, com vivien els artesans i els qui treballaven per compte d’altri;  ara ja sabem el que va passar a trenc d’alba i podem sentir l’angoixa, hora a hora, d’aquell 11 de setembre.

Encara que Santa Maria del Mar també constava en el primer pla d’enderrocament, per sort i per miracle es va salvar, la majestuositat i l’alçària de la seva nau central i el recolliment a què convida, ens eixamplarà l’esperit, és la primera catedral dels pobres.

En sortir per la porta lateral trobarem el Fossar de les Moreres, on podem llegir en silenci i homenatge als defensors de les nostres llibertats:

Al fossar de les moreres / no s'hi enterra cap traïdor; / fins perdent nostres banderes /serà l'urna de l'honor.